...Estímuls...

A mi sempre m’ha fet molta il·lusió que es recordin de mi (A qui no?). Però el que trobo més meravellós és l’estímul que provoca aquest record.

Ahir em va trucar una amiga, que fa molt que no la veig, els exàmens absorbeixen a tothom, perquè escoltant una cançó de Fito li vaig venir al cap. Fa gràcia, he arribat a ser tan pesada amb el tema Fito, les cançons, els concerts i un no parar de fets relacionats amb aquest grup que ara ja tothom em relaciona.

També, unes amigues, no van parar de trucar-me quan aquest va tocar a Lleida i jo estava a Barcelona, que per motius d’una altra festa, no vaig poder anar al concert. Fa gràcia i són xorra-detalls que et fan veure que potser sí que la gent recorda que existeixes (perquè a vegades no funciona pensar que la teva mare i el teu pare segur que et recorden cada dia).

Així doncs, a mi hi ha cançons que em recorden a gent, però no només cançons, sinó també paraules, frases de cada dia, sorolls, situacions, objectes súper tontos, una quantitat industrial de coses estimulen els meus records. Suposo que com a tothom.

Aleshores és quan, amb la calma, penses que no cal viure situacions inoblidables per tenir un record súper agradable d’algú, o fer-se milers de fotos per immortalitzar (jo diria mortificar) un moment i després recordar-lo. Només cal estar atenta, tenir bon cor, bona voluntat, aprofitar qualsevol cosa que caigui en les nostres mans i fer un esforç per guardar-nos de cadascú que ens importa una mica quelcom que sigui només seu.

Hi ha coses que no canvien; en temps d'exàmens màxima productivitat bloggeril... Sempre al contrari del món.