Que poco ha durado este blog. Rapidez es mi segundo nombre.

... Lo dejo, me paso a este que me va mucho más:

Diario de un Bonsái en crecimiento

No es más que la tragicómica vida que llevo pero al lado del pequeñín... Porque yo sola ya no sé vivir. xD

Nos vemos en otro estilo, si quieres!

...Ja està aquí!!!...

Ja m'ha arribat el Bonsái! Li he fet una neteja de fulles seques i teranyines important. Espero, desitjo, anhelo, que no li passi re. A part, l'he posat en un lloc privilegiat de casa, demà, però, el canviaré de lloc; crec que si el poso mirant a la Serralada del Cadí li anirà millor.

També he pensat en treure'l de tant de tant aquests dies que fa calor una estona a la terrassa, un bonsái he llegit que no és d'interior, però en aquests llocs on el clima és fred, cal que estiguin dins de casa a una temperatura entre 20-25ºC.

Parlo del Bonsái com si fos una animal... Tinc una deformació important en la personalitat, m'ho va dir GensBordes... Crec que té raó, però que feliç i quanta il·lusió em fa tenir aquesta planta!!!


La words m'ha dit rara... ¡Serà... Un respecte a la gent gran i a les canes, joder! :)

...Estiu Natural...

... Aquest estiu és un estiu Natural.

Em recorda a estius passats, quan me'ls passava al terreny que té el meu pare; entre porcs, la bici, la moto, ànecs, grills, trèbols de 4, 5, 6 fulles, cabanyes de coixins, la piscina amb més merda que els propis porcs... Però més feliç que mai.

I és que ara, al mateix lloc on hi havia tot allò hi ha una casa dissenyada i feta pel meu pare i hi tornen a haver-hi animals, molts animals. L'única diferència, tot més nou, amb consciència, amb ganes de viure un estiu natural i sense que ningú m'obligui a anar-hi, ara hi vaig perquè vull... I perquè allà es respira calma, tranquil·litat.

M'estic informant, estudiant i preparant per tenir un bonsái... Crec que ha arribat l'hora de cuidar-ne d'un.

(una força superior, una situació extrema ha fet torni a casa abans de temps... Que hi farem)

...Estímuls...

A mi sempre m’ha fet molta il·lusió que es recordin de mi (A qui no?). Però el que trobo més meravellós és l’estímul que provoca aquest record.

Ahir em va trucar una amiga, que fa molt que no la veig, els exàmens absorbeixen a tothom, perquè escoltant una cançó de Fito li vaig venir al cap. Fa gràcia, he arribat a ser tan pesada amb el tema Fito, les cançons, els concerts i un no parar de fets relacionats amb aquest grup que ara ja tothom em relaciona.

També, unes amigues, no van parar de trucar-me quan aquest va tocar a Lleida i jo estava a Barcelona, que per motius d’una altra festa, no vaig poder anar al concert. Fa gràcia i són xorra-detalls que et fan veure que potser sí que la gent recorda que existeixes (perquè a vegades no funciona pensar que la teva mare i el teu pare segur que et recorden cada dia).

Així doncs, a mi hi ha cançons que em recorden a gent, però no només cançons, sinó també paraules, frases de cada dia, sorolls, situacions, objectes súper tontos, una quantitat industrial de coses estimulen els meus records. Suposo que com a tothom.

Aleshores és quan, amb la calma, penses que no cal viure situacions inoblidables per tenir un record súper agradable d’algú, o fer-se milers de fotos per immortalitzar (jo diria mortificar) un moment i després recordar-lo. Només cal estar atenta, tenir bon cor, bona voluntat, aprofitar qualsevol cosa que caigui en les nostres mans i fer un esforç per guardar-nos de cadascú que ens importa una mica quelcom que sigui només seu.

Hi ha coses que no canvien; en temps d'exàmens màxima productivitat bloggeril... Sempre al contrari del món.

...Mai Por...

… A mi avui m’agradaria no haver tingut cap blog per saber el que es sentia amb la primera entrada, el primer comentari, les primeres visites.

I com que no és el meu primer blog, ni tampoc em farà extremada il·lusió la primera visita; anem al gra:

La meva vida ha fet un canvi radical, i més aviat del que em pensava. Ara sóc parcialment independent i és que la meva tieta em va donar una patada al cul (no va ser una patada, però si que em va empènyer cap al precipici de la perversió, el descontrol, l’alcoholisme... etc, amb premeditació, molta mala llet i essent la mare dels porcs més gran de l’univers). Tot i les seves intencions maquiavèl·liques, n’he sortit viva. No m’he fet prostituta (continuo estudiant), no m’he mort de gana (s’ha vist que tinc mà a la cuina), bec més birra (que hi farem, ara no hi ha ningú esperant-me a casa per sopar, ni re... Així que puc arribar fent pudor al que sigui), no estic descontrolada (em llevo tard i me’n vaig a dormir tard com sempre), no surto gaire de festa (només he sortit 1 cop, encara guardo una mica de responsabilitat)... Realment aquesta és la vida que jo volia portar i no la que em van imposar fa dos anys. I no hi ha de què preocupar-se... Sé viure sola.

Me’n penedeixo moltíssim d’haver viscut a casa d’aquella dona, de veritat. Sé que potser sembla una mica egoista i que no veig el que ells m’han donat, però de l’únic que em fa pena és d’haver perdut al meu tiet... La seva dona m’és tan igual, que ni insultar-la em serveix per desfogar-me. De la mateixa manera que la seva filla, una arpia de les bones.

Per això, perquè avui no és cap dia en especial, perquè jo ja havia tingut un blog quan vivia en un altre lloc, perquè tampoc el fet de canviar-me de casa és una cosa súper important, perquè no hi ha grans impressions, perquè continuo pensant que potser no és bona idea tornar a escriure, només em queda dir: mai por.